Fa uns dies em van portar un ordinador per reinstal·lar. El sistema s’havia anat tornant inestable, fins al moment en que va quedar totalment inoperatiu. Per tant, el que calia fer era reinstal·lar-lo de zero. Els hi vaig demanar si tenien els discs de recuperació del sistema, i em va dir que no, que li havien dit “que venien a dins”, però com no els havia grabat, doncs mala sort. Be, lògicament al que es referien era a la partició de recuperació…

Respecte al sistema a instal·lar, la màquina venia amb Windows XP Home de sèrie. Per tant, disposava d’una llicència vàlida d’aquest sistema, i el més lògic per evitar problemes era instal·lar el mateix sistema i la mateixa versió. Les opcions eren per tant:

• instal·lar un Windows XP Home a partir d’un CD adequat i fent servir el número de llicència de l’etiqueta de la part inferior de la màquina o,
• instal·lar amb els discs o la partició de recuperació.

Donat que jo només disposava d’un CD de Windows XP Professional, la primera opció no era factible. La segona, doncs no disposava dels CDs, i per algún motiu no podia accedir a la partició de recuperació. En teoria això és possible amb la combinació Alt+F10. Vaig assegurar-me que a la BIOS estigués activada la opció de D2D Recovery, segons vaig veure a la pàgina Acer Disk to Disk (D2D) Recovery Broken (obviament en anglès). Després de remenar una mica, vaig decidir tirar per la directa: vaig iniciar el sistema amb un Live CD d’Ubuntu 8.04.1, i vaig activar el flag de boot de la partició de recuperació.

Per cert: tot això no va ser un favor… No siguis un pringao, que a sobre li dones arguments als que diuen que Windows és fàcil i després et criden perquè no els hi funciona res!!! :P

NOTA: Aquest post va quedar a la “nevera”, i ha estat postejat després. És possible que alguns detalls es poguéssin millorar…

Fa uns dies vaig trobar aquest enlaç a Barrapunto sobre frases cèlebres sobre informàtica (l’original en anglès trobo que s’entén millor…) Per qui estigui en el mon de la programació de manera més o menys seriosa se n’adonarà quanta saviesa hi ha en moltes d’aquestes frases! :D Per cert, m’ha fet gràcia la del Bill Gates, sobre que mesurar el progrés d’un projecte en funció del nombre de línies de codi és una tonteria (com a mínim fent-ho només amb això): jo sempre ho he pensat. :)

He estat llegint aquest paper referent a la nova tecnologia Native Client en que Google està treballant. La referència original de Slashdot (en anglès, clar…) ja avisa que és una versió molt prèvia.

La veritat és que quan ho vaig veure vaig pensar “mira, un nou fiasco tipus ActiveX”, però llegint el paper el projecte és molt més ambiciós i sembla molt millor implementat: ActiveX permetia executar codi natiu directament contra el sistema operatiu. Les mesures de protecció consistien en signar el codi i demanar autorització a l’usuari: error! L’usuari sempre acava clickant “Acceptar”.

Per altra banda, Native Client el que fa és donar accés limitat al sistema al codi no confiable, posant-lo en una doble sandbox (“caixa de sorra”, o sigui, compartiment per aïllar-lo”) i tractant-lo com un element no fiable, sense donar la oportunitat a l’usuari d’elevar els privilegis. També realitza analisi del codi abans d’executar-lo per assegurar que compleix una sèrie de requisits, com per exemple que no conté instruccions no autoritzades que podrien comprometre el sistema.

La veritat és que la idea trobo que és bona. Ara faltarà saber si la implementació també és igual de bona!

Aquest matí el Jaume (SPiTe) m’ha passat això. La veritat és que el concepte és interessant si està ben implementat, i extès. Jo havia vist conceptes similars a altres editors, encara que en aquells casos agafaven aquest concepte per decidir a on hauria d’acabar el cursor, però per que aquest hi arribés feien servir espais i/o tabuladors, mantenint la compatibilitat però evitant que la idea es pogués aprofitar al màxim.

A veure quan triga en generalitzar-se els editors que facin servir les tabulacions elàstiques!

L’altre dia vaig rebre un avís d’Una-al-dia, butlletí al qual hi estic subscrit. Aquest es titulava Ejecución remota de código en impresoras multifunción Xerox, i ens explica una vulnerabilitat a aquest dispositiu degut a una vulnerabilitat a Samba, la implementació Open Source del protocol de compartició de fitxers i impressores de Windows.

El cas és que, pensant-ho, el fet de que els dispositius embedded facin servir Linux, o altres paquets Open Source, te una part bona i una dolenta. La part bona és el fet que fa servir codi lliure, tenint un producte de qualitat a un preu més ajustat, i a més per els que ens ve de gust normalment ens permet hackejar el dispositiu. La part dolenta és que quan es detecta un problema amb aquest software Open Source, aquest també afecta (normalment) a la plataforma embedded, i pot permetre desenvolupar exploits contra aquesta, obligant als usuaris i administradors a tenir en compte un dispositiu més a l’hora de pensar amb els pedaços (patch) de seguretat. Si, és clar, amb els firmwares de codi tancat també passa, però amb l’avantatge que cal un atac específic contra aquest firmware, no val traslladar un atac d’una plataforma més utilitzada al dispositiu sense més. És com la biodiversitat, quan més gran més resistent és un ecosistema a les plagues i enfermetats.

L’altre dia vaig trobat un article molt curiós sobre un joc que es distribuia en uns disquets legibles des de Comodore 64 i des de PC. La veritat és que, si t’agraden els temes d’accés a baix nivell, etc. és força interessant.

També, així recordant coses, he trobat un article a la Wikipedia sobre el 2M, la famosa utilitat que anys enrera, quan depeniem dels disquets (!!!) ens permetia formatar-los a més capacitat de la oficial, jugant amb el nombre de sectors per pista, nombre de pistes, etc. Hi ha inclús el codi font! :D

Avui he vist a Slashdot que Nine Inch Nails han fet el que jo he somiat fer a molts concerts que he anat: integrar visuals en temps real a l’actuació! Realment, tot i que NIN no sigui dels grups que més em tiren (la veritat, tampoc he escoltat molta cosa…) és un concert dels que s’ha de veure, només per tot l’espectacle que ha de representar. A l’article hi ha un petit vídeo un es veu fragments de l’actuació: IMPRESSIONANT!

Força interessant: la explicació de com funciona el model de processos del nou navegador de Google, el Chrome. La pàgina està en anglès…

Per qui no hagi estat a l’aguait últimament, un dels canvis importants del nou navegador de Google és que permet separar en processos el que en els altres navegadors son threads. Per tant, és possible que cada pestanya sigui un procés separat. Això te dues implicacions: que si la pàgina conté alguna cosa que faci que el render actual peti, només afectarà a aquesta pàgina (o pestanya del navegador), però per altra banda, també implica que el navegador consumeixi més recursos.

Caldrà veure que tal funciona, i si fa que finalment la màquina s’enfonsi al intentar obrir 10 pestanyes. En el meu cas, a una de les màquines de treball, el conjunt de Hasefroch Vista (= pagefile forever) + Chrome pot ser mortal!!!

A aquesta pàgina  (en anglès) hi ha el que molts sospitavem de fa temps, i no és més que les impressores de tinta van perdent tinta al fer l’autoneteja dels capçals. Aquesta queda en un depòsit, i a la llarga acaben succeint dues coses:

• que es perd una part important de tinta, amb l’agreugant de que la tinta d’aquestes impressores no és precissament barates,
• en un cas extrem, el dipòsit s’omple i acaba provocant que la impressora deixi de funcionar.

Jo ho he comprovat també amb una Brother MFC-3220C, i efectivament vaig poder localitzar el dipòsit de tinta. I aquesta impressora és de les que no fa pocs cicles de neteja, precisament…

Ahir vam estar mirant un problema amb un disc dur que s’havia “estavellat” de manera molt estranya. Va quedar en un estat que era impossible trobar la MFT (Master File Table, estructura bàsica del sistema de fitxers NTFS). Be, després de sol·lucionar-ho, a la mateixa màquina va tornar a passar el mateix amb un altre disc. Ambdós estaven força plens, però no deixava de ser molt rar que li passés el mateix a dos discs diferents. Pot ser que la control·ladora falli, per exemple…

El cas és que el Jaume (SPiTe “pa los amigos”) ha estat mirant, i ha trobat el següent article al lloc web de Microsoft:

Error message that you may receive when you save or move documents in Windows XP: “Delayed Write Failed”

En poques paraules, si compleixes les condicions i tens activada la caché de disc (recomanable per millorar el rendiment), pots trobar-te que si mous quantitats grans de dades les escriptures a disc comencin a fallar!!!

Realment no ho he trobat mai excepte en aquest cas, i la configuració era diferent de la que posa a l’article (els discs eren SATA, un d’ells de molt alta velocitat i dos més de menor velocitat), però el cas és que no crec que sigui molt normal que un sistema com aquest toleri aquest tipus d’errors.